diumenge, 25 d’octubre del 2009

Un post des de l'Oceà Pacific

Encara no sé ben bé perque hi hem ant a parar tan lluny. Però la vida es així, i tens moments bojos. Suposo que aquesta ha estat un d'ells. Perque al llarg dels anys, vas vivint i veient coses que et son més properes. i arribe el moment que si vols coneixer nous llocs, ja et tens que desplaçar, com ara ens passe, llunyíssim.
Un cop has pres la decisió, agafes quatre coses i el repall de dents, prens un avió o dos i llestos. Sense sopesar els inconvenients que et trobes desprès. L'idioma es el més principal, i les comunicacions amb casa es fan imposibles. Ningú t'enten. Els canvis horaris també representen unn altre handicap, perque quand per fí pots trucar a casa allà son les 4 de la matinadapots.I al hora normal pels de casa,tú estàs dormint com un soc. Arribeis a la conclusió de que la llengua espanyola està arreu deprestigiada. Hi ha gent tan ignorant, que no té ni idea de que es la 2º llegua en importancia del món. I parlà català, aquesta sí que es una feina completament inútit i innecesària. Ho tinc clar: he d'estuduar ingés o no em podrés moure de casa mai més.