dimecres, 17 de febrer del 2010

LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE (continuació)

Al dia següent quand, la Blanqueta va tornar al corralet del Sr. Seguin và pensar que aquell antre estabe molt brut, i fosc, i l’herba que li donave el seu amo, no ere ni de bon troç, fresca com la que ella trobave a dalt; verda, molt més fresca i humida, no pas seca. Eren uns argumentes que el Sr. Seguin compendríe i no la renyarie per la seva fugida. Sens dubte. Tinc mes raò que un Sant, i es lo que li faré veure al Sr. Seguin, es deie. Al cap d’una estona, l’home va arribar amb cara de pocs amics. Es setíe traït, i desencisat. Ell que havie ensanyat tan bé a la seva cabra, i que ella no l’hi fer cas...no s’ho acabave de creure. Però en veure que la cabreta corrie en busca d’ell i refregave les banyes a la seva cama, i quand aixecave els ulls el miriave tan mansament, que l’home va perdre la oprtunitat de fer´l’hi un altre sermò. L’acariciá, ella es deixà estimar, i van marxar tots dos xino-xano, cap als prats.
Però al dia seguent, la cabreta tenie molta gana, i el que hi havíe a la menjadora no ere massa apetitòs. Sense pensar´ho un moment, trenque la corda que la lligave, fà un bot i torne a sortir al bosch, tan depresa com les cames donaven de sí.
Oh! quina maravella! herba fresca, tanta com en volíe, florida, olorossa, gustosa, i es podie moure i saltar lliurement! No podie somiar rès millor. Brincave, saltave feie giravolts i mes giravolts i ere del tot feliç. i els animalets del bosc, també festejaven i participaven d’aquella alegria.
Al fer-se tard la Blanqueta, va començar a buscar el camí del seu corral, i no el veia, donave voltes i voltes i voltes, fins que per fí veu al capdevall de de la baixada una llumeta que ere justament la casa del Sr. Seguin. Menys mal! pa pensar, i es posà en moviment, quand de radere un matoll la va aboradar el llop que en un tres i no rès la và matar, amb el consegüent disgust del Sr. Seguin que des de casa estant sentíe el sus crids de plany.
LLiço de Moral: ningú pot escapar, d’ allò per lo qual ha estat destinat i mai et pots fiar dels llops.

12 comentaris:

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

Es bueno recordar lo ya sabido: para eso están las moralejas de las historias como la tuya.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Quina bona narradora tenen les teves netas.
Enhorabona i una abraçada de Montserrat a Montserrat

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...no siempre,ocurre aunque si bien es cierto
las moralejas van muy parejas a los resulta-
dos que en la vida diaria nos acontecen...un
fuerte abrazo monserrat,saludos:


jose ramon.

Montserrat Sala ha dit...

Muy agudo, profesor. Le agradezco esta lección infinitamente. La merecia. Muy respetuosamente

Montserrat Sala ha dit...

Montserrat, desde petites que els hi llegeixo contes a les meves netes, Jo disfruto més qu'elles.
Pototns toocaia.

Montserrat Sala ha dit...

Gracias por tu vistita J Ramón. Gran verdad la tuya. pero las fábulas son las fábulas i mi hije Esther, nos diria ahora mismo: MORALEJA: NO COMAS PAN CON CHORIZO !!!

/ ha dit...

Muchas gracias por tu visita, sos una mujer adorable!!

Montserrat Sala ha dit...

me gusta el cine, y tú el único que lo trata, solo eso. Este "sos" me resulta muy porteño. Saludos!

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

Buena reflexión amiga, buen relato porque indudablemente eres un gran narradora, es verdad amiga a cada uno lo suyo aunque a veces nos gusta meter la nariz en algunos "fregaos" que no los entendemos, pero...
Un fuerte beso amiga

Montserrat Sala ha dit...

Tienes razón Higorca. No deberíamos, pero....
me pueden los idolos caidos. Suerte y abrazos grandes

PABLO JESUS GAMEZ RODRIGUEZ ha dit...

Enormes gracias por tus comentarios y por tu cariño, Montserrat, el sentimiento es reciproco...!

Volví...!

Te mando un enorme abrazo.

Montserrat Sala ha dit...

EScribo un post de tu vuelta. Ya lo esdribí sobre tu partida. Espero que te agraden. YO escribo mas con el corazón que con las palabras. Mis escritos són como digo siempre, de estar por casa.Abrazos