dilluns, 12 de setembre del 2011

EL PRIMER VIATGE A FRANÇA. II


El nostre primer viatge al estranger, va ser a França. De la ma d’uns amics i veïns, que van venir a treballar a Barcelona, i que ens vam fer molt amics. ( I desprès de 38 anys, la amistat segueix) Vam anar amb el seu cotxe. Per mi tot ere nou, i deuria obrir uns ulls com taronges, encuriosida i ni girava el cap, perque tot em semblava molt net i lluent. Al sortir del cotxe en alguna bencinera, recordo que en Georges, abans de baixar em, var dir: aquesta es la teva primera petjada a fora de casa, procura posar el peu dret a terra abans que l’esquerra. Així ho vaig fer, perqué en aquell moment, era ben conscient, de que aquesta sortida serie determinant en un futur pròxim.
El viatge tenia, el com a destinació CASTRES, una ciutat, no massa gran, pero molt bonica, i ja en aquells dies de 1973, estava mol ben estructurada, amb un museu de pintures que mostrava amb orgull algún cuadre de Goya.
A destacar igualment uns jardins, molt ben cuidats, i pentinats perque els va disenyar el mateix jardiner-arquitecte dels jardins de Veresalles.
La finalitat del viatge, no va ser pas una estada de vacances, res de tot aixo, sino que va consistir, en un cap de setmana, que incloie un pont, per coneixer la casa, els pares y el amics d'ells.
Vam coneixer, le pares d’en Georges i els de la Dany, la seva dona, no visquien pas a CASTRES.
Des de aquest punt, van visitar Sant Ferriol, y molts altres poblets veïns, y ens van presentar als seus amics de tota la vida.
A la tornada ens vam aturar a Carcassone, i jo llavors ja vaig alucinar.
Al tornar y despres de passar la frontrera, ja vam notar un cambi bestial. Tornàvem a ser a Girona, a les carreteres estretes y dolentes, amb els marges bruts, amb papers i cartrons fins i tot. que volàvent, al pas de un camión o un cotxe. Al costat de la única carretra estreta que existie, es notabe una diferencia, tan brutal, que de bon grat hauría tornat enrere.

19 comentaris:

Anònim ha dit...

Yo también he hecho dos viajes a Francia en coche, desde Málaga a Paris, imagínate. Y los recuerdo como dos de los más hermosos que he hecho. El paisaje es bellísimo por momentos, y sus carreteras muy cómodas. Francia es un país para disfrutar.
Un abrazo.

mariajesusparadela ha dit...

En el año 73 cualquier parecido entre las carreteras francesas y españolas, era puro coincidencia.

Eastriver ha dit...

Jo crec que la primera vegada que vaig sortir de casa (diguem-ho així) també va ser a Fraça, i vaig pensar el mateix de les carreteres... Que amples, què maques, què net tot... Devia ser 1988. Cinc anys o així vaig tornar-hi i la sorpresa va ser majúscula: ja no vaig notar gens la diferència, la qual cosa volia dir que aquí haviem espabilat molt, i ja les carreteres no eren tan velles, ni tan brut tot plegat... Coincideix amb l'any 92, crec... poc més o menys. L'any de les olimpiades. I una amiga meva, que havia vingut amb mi lees dues vegades va dir una frase que sempre he recordat: "Amb pocs anys els hi hem passat la mà per la cara als francesos". Bé, potser exagerava una mica, però era una manera de dir que haviem avançat molt.

M'agraden les teves cròniques, ja ho saps, perquè no es limiten a dir el que vas veure, sino la teva impresió. Sónc cròniques vives... No conec Carcassona, i quines ganes... I això d'entrar amb el peu dret, quina gràcia, ho faig sempre.

Eastriver ha dit...

I m'has inspirat un post, fixa't... Una entrada també sobre la primera vegada que vaig anar a França i el que he explicat aquí. Si la faig, et citaré, és clar...

Ana ha dit...

Mi hija con su parejan hicieron un viaje a Francia y volvieron encantados, lo hicieron en avión, pero imagino que en coche es otra historia porque pueden apreciarse más todos lo paisajes.

UN BESAZO GUAPETONA

Montserrat Sala ha dit...

Benos dias Mercedes: Francia es, evidentemente, el país con el que te has de pelear, si sales en coche, para Europa. Menos mal que como tu dices, tiene buenas carreteras, y bonitos paisajes, Nosotros, la hemos pisado, por el derecho y por el revés, bastante veces, te lo podemmos asegurar.
Contenta por tu opinión. Besos.

Montserrat Sala ha dit...

Mariajesús: Era así como tu dices. Pero en estos momentos, esta realidad se ha visto superada con creces. Allí todo es viejo y usado, y por el contrario, cuando llegas aquí, se nota muchísimo, la diferencia, porque todo está limpio y pintado.
Grcias por tu información

Montserrat Sala ha dit...

Eastriver: Tal i com acabo de de dir a Mariajesús,
ara es tot el contrari. I sorprèn la diferencia però a favor nostre. Si viatgessis, cap al sur concretament, a Baigneres de Luchon, per entrar a Catalunya, per la Vall d'Arán, done la sensació, que ells han aturat la historia i des de el port del Portillón, al moment de creuar la la lína, (ara no en hi ha cap de frontera) semble com si entressis a Hollywood.
Caracasonne,, la tendríes que visitar, i no es tant lluny. qualsevol cap de setmana hi pots pujar tranquil-lament, i acabes de veure Salses,
el sue castell, etc, ES una sortida ben maca.
Aniré espiant per veure qu'és lo que t'he inspirat

Montserrat Sala ha dit...

Sí Ana, es un país muy bonito, lo mires como lo mires. Su "grandeur", se manifiesta de Norte a Sur. y de Este a Oeste. Pero esto sí está lleno de franceses. jajajaja!!!!!

Anònim ha dit...

Molt interesant Monserrat, las tevas sensacions y explicacions de la experiencia viscuda a França.
Molts petons.

Montserrat Sala ha dit...

D'ací a dos hores m'en vaig a veure la meva filla. Pero allá també hi tinc Internet. De manera que estarem en contacte. gracies per la visita.
P.D. el proper di 13 d'Octubre, vindré al teu barri, tinc feina a les 10.30. ens podriem veure a les 10, y tendriem temps de xerrar, perque mai son puntuals. REcorda que ens cal ramatar un assuntillo.
una abraçada.

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

Hubo un tiempo en el que viajar a Francia era ir a otro continente...
Besos.

José Vte. ha dit...

No conozco Francia, nunca he estado a excepción de una escapada al sur desde un viaje a los Pirineos.
Si que me gustaría conocerlo, un viaje a París debe de ser toda una experiencia.

Un abrazo

Encarna Gómez ha dit...

Quins record m'has fet portar a la memòria! Jo també recordo el meu primer viatge a França amb molta tendresa i, encara, molt viu. Era l'estiu de 1968, allà vaig complir els meus 7 anys i el meu tiet em va regalar una ampolla de licor que portava dintre un buit on anava una ballarina amb una caixa de música que la feia girar sobre si mateixa.
En els jardins que envoltaven l'edifici on vivien els meus tiets, a Bordeaux, vaig aprendre a muntar en bici.
Vam anar a Lourdes, a una platja plena de dunes i molts altres indrets que em semblaven màgics.
A més, el meu tiet ens va recogir a San Sebastià que em va semblar una ciutat preciosa.
En fi, unes vacances inolvidables que gràcies a tú he tornat a reviure a la meva memòria.
Un petó.

Anònim ha dit...

Montserrat
13 oct m'ho dius a mi? ... Ho apunto a l'agenda.

Conxa ha dit...

en el 73,era normal ese contraste de españa con el resto del mundo.
No se cuando dejariamos oficialmente de ser un pais en vias de desarrollo, pero no andabamos lejos...

Mariluz GH ha dit...

Yo hice dos viajes a Francia con mi padre, en coche, por aquellos años también y tienes razón, pasar la frontera abría un mundo completamente distinto -hablando de carreteras y servicios públicos. Pasé por Castres ya que mis tíos vivían más al Norte, en Varen, y su catedral me encantó tan original :)

me gustó recordar contigo aquellos viajes :)
un abrazo

Encarni ha dit...

Lo más cerca de Francia que he estado ha sido un viaje que hicimos hace 6 o 7 años al norte y llegamos hasta Biarriz. Era la frontera con el país vasco pero aún así se notaba la diferencia.
Estuvimos unas cuantas horas por aquellas tierras, vimos las playas incluso vimos una excursión escolar descubriendo entre las rocas biodiversidad marina, para ello llevaban cada niño/a un cubito de playa. Ayy que recuerdos...

Un beso mon amie.

Montserrat Sala ha dit...

mariluzGH. Hubo un tiempo porterior al que me refiero, que ir a Francia era de obligado cumplimiento: ¿Recuerdas la película: El ultimo tango en París? Aquello fué la locura. Los sábados y los domingos subian tanta gente a Perpinyà, hasta que las autoridades se dieron cuenta de lo que se perdía. y dieron el pistoletazo de salida a la época del destape.

me ha gustado saber tu opinión, amiga.



Biarriz, siempre fué una ciudad preciosa desde siempre. Desde allí, quizas no se notaría, el abismo qeu habia desde otros puntos.
Encarni, quedo muy agradecida por contarme tu viaje, y quedo a la espera de otras intervenciones,.